miércoles, 11 de noviembre de 2009

Cartapsicoanalista.


Sempre te tingut com a exemple, tot i que mai t'he demostrat el respecte o l'estima que t'he arribata tindre. Ets el meu avi, i no un més de la família.
La mare sempre m'ha explicat com n'has estat d'orgullos de cadascún dels teus nets, i sabem que no pots amagar l'alegria que tens quan ens veus apareixer per la porta.
Sé que té fallat en tot aquest any, sé que potser hauria d'haver sigut més presencial, i haver matat les meves pors d'arrel, però fer-ho, em suposava tal esforç, que m'era impossible no plorar o tindre les repetitives crisis d'ansietat que t'han pel sac em donen. Tot i això, tu només m'has reclamat els petons que et dec.
Tot el mes d'agost me'l vaig passar pendent de tu, del teu cor, de la teva salut. Tenia por, tenia por dels hospitals, i de que tot se't acabes. I en aquell moment, vaig voler ser més egoista que mai.
Tot això va començar aquell dia de novembre de l'any passat, en el que el pare va tindre l'accident de tràfic, i a tu...i a tu t'operaven. Jo era feliç, inocent de tot allò que passava. Però al cap d'una setmana, tot va sortir; la meva aprensió, les meves pors, el meu mal geni, les meves llàgrimes, la iaia, tu, el pare...tots vau sortir llavors. No feia més que plorar, i veureu tot borrós per les llàgrimes i per les poques ganes que tenia d'entendre.
Els dies transocorrien, i ja es veia la llum, sabia que començava a sortir de la penombra. S'acostava la primavera, al carrer si estava agust, i jo estava tranquila. Des de feia mesos, per fi podia dormir a les nits.
Una trucada, aquell dissabte de març, em va fer trencar la nova rutina adquirida.
No vaig saber entendre el que passava. Omar? La Irene, una bona amiga, plorava a l'altre banda del telèfon. Vaig tornar a recaure en les meves pors, que clarament es veia que no havia superat. Tu ho miraves des de fora, preocupat, però la mare era qui ho patia tot. I va decidir ficar-hi remei. Ja em veus a mi tornant a visitar al Dr.Dolz, el meu metge de capçelera, per tot allò. Em va receptar paciència i alguna cosa més que ànims.

Mica en mica, s'apropava l'estiu. Va anar transcorrent, però la meva desocupació em feia fer-lo avorrit i desmillorador. No millorava, ni amb paciència, ni sense ella.

L'estiu s'esmunyia com l'aigua, i passava tant ràpid, que l'agost se'm va fer tot un infern. No havia millorat, seguia estant malament, però haver-lo conegut, em feia somriure. Definitivament, vaig rendir-me, vaig acceptar ajuda, tant de metges com dels familiars i amics. Però seguia patint. El Dr. Dolz em va dir que tot és llei de vida, que si més no, me'n havia d'alegrar de poder-te veure cada dia. Em van comfortar les seves paraules, però no les tenia del tot apreses.

L'agost passava, i tu te'l vas passar quasi sencer a l'hospital. Jo només et vaig anar a visitar un dia, i això em feia plorar a les nits.

El dia que et van donar l'alta vaig corrè cap a casa l'oncle a veure't. Estavas bé, però desmillorat. T'havies envellit amb tant poc temps... En veure'm vas somriure, i jo vaig fer un gest estàtic. No tenia clar que fer. Em vas mirar encara amb el somriure dibuixat, aquell somriure tranquilitzador i que em deia que no patis. En el meu cap hi sentia pressió, i volia marxar, necessitava entrar a la meva habitació i deixar anar les llàgrimes; però abans em vas recordar que et devia les besades de tot aquell mes. Encara sentia més ràbia contra mi, i el meu rostre ho dibuixava.

Jo em començava a sentir com el somriures fluien pel meu cos, com em sentia millor, i com totes les meves preocupacions anvan essent reduides per l'Oriol. Tots sabeu que n'estic de contenta amb ell, però ningú sap el que n'arribo a estar d'enamorada d'ell.

Saps avi? Amb ell ho he pogut dur tot molt millor.[...]

No hay comentarios: