Sabia que al seu costat no era pas de feliç, i tenia present que mai ho seria. Per això, aquella nit de juliol, calorosa si més no, va decidir agafar una maleta amb alguna cosa de roba, que ja tenia preparada des de feia temps en un racó insòlit, que per sort, el seu marit mai visitava.
Silenciosament, baixava les escales, però no sortiria per la porta sense abans acomiadar-se d'ell. Doncs així ho va fer, s'acostà cautelosament al seu marit, i el besà amb tendresa, però alhora, el seu cos desprenia ràbia. Ara sí, descendí les escales, agafà el pom de la porta, i amb un moviment sinuós, la va obrir. Va sospirar, i sortí acompanyada per les estrelles i la foscor d'aquell carrer.
Recorria la ciutat sense deturar-se, però pausadament. Cada pas que donava, en el seu cap es reproduïa una única cançó que la va fer desplegà en un plor immens, però gens consolat. [...]







tot,res