Per mars i muntanyes...

Els llançols cobreixen tot el seu cos, aquell cos moré, de pell fina i que inspirava calidesa. El sol d'estiu desperta els gats dels terrats on ronronejen, i il·lumina poc a poc aquella habitació, aquell llit, i aquell somriure planer. El despertador, amb una monotona melodía, irrita el seu somriure. El cos és recargola per un llit de metre noranta i de pocs llançols.

Mandrosament, és desperta i tot aquell radiant dia és dona per començat.

Mentre es despren de tot alló que la destorva, recorré el pasadís que la separa de la dutxa. Tot i ser rebutjada per la fredor de l'aigua, entra i s'hi fa un racó, i la calidesa comença a abundar en aquell reduit espai. L'aigua recorre tot el seu cos i aquell cabell fosc que li cobreix l'esquena. Els seus ulls verds desperten sota l'aigua. Tapa el seu cos amb una tovallola lleugera i en busca de roba, se'n desfa. Perd tota vergonya davant d'aquell mirall que l'observa, i interroga aquell posat de maduresa. Suspira, i cita aquella famosa frase d'Abraham H. Maslow que tants cops ha repetit, i tants cops la fet tirar endavant. Segueix passiva davant d'aquell mirall, nua, sense pensar en res més que en allò que observa.

Quan decideix tornar a la seva realitat, el rellotge marca 2/4 de 9; cosa que feia entendre que arriba tard, molt tard! Depresa i amb l'estòmac buit, baixa des d'un cinqué pis al carrer. Corre per l'avinguda i arriba a un semàfor que li impedeix el pas. Impassible, prem el botó, aquell maleït botó. Un cop canvia de color, corre de nou fins arribar al seu destí, però, massa tard. Les portes eren tancades i una altre carta li causaria remordiments a les nits.

Decideix emprendre un estret carre que la du a la cafeteria, on hi passa moltes tardes amb un cafè i aquella mirada que sempre l'observa i que a nit, l'acompanyava al llit.

Asseguda al lloc de sempre pren un cafè i un croissant per atipar-se una mica; i amb la mirada fixada, és submergeix en el record de la nit passada... Crea dues siluetes, ben contornejades i amb poca llum. Es besen i s'acaricien, no hi ha res a dir, només el tacte i algun dels altres sentits s'activen, i es perden i tornen i tot queda allà, en aquell llit de metre noranta i pocs llençols.

De nou, torna a la saleta, on el croissant i el cafè han desaparegut i aquell rellotge de monyeca marca 1/4 de 10. És hora de marxar si no vol perdre una altre classe.

Desprès de cinc hores de classe, és retroba davant el portal de casa, disposada a sofrir un altre interrogatori davant del mirall. Just llavors, sona estrepitosament aquell teléfon móbil blanc amb uns quants cops de més...