Em vaig tombar cap a ella,i estava tan a prop i estava tan maca que inevitablement la vaig abraçar i vaig pensar, "Això ho fa per compassió, abans d'endinyar-me la puntada de peu de comiat, el premi de consolació", però no em vaig poder estar de petonejar-la. Vaig prémer el seu cos contra el meu com si perseguís la fusió de les nostres respectives matèries a fi que no se'm pogués tornar a escapar. A partir d'aquest moment, ja no hi va haver marxa enrere possible, ni per la seva part ni per la meva.I vam posar en pràctica allò que havíem après dies enrere, els nostres cossos i les nostres mans adaptan-se mútuament, i aquella borratxera compartida que et fa perdre l'oremus i poes en la teva boca el que no vols dir.
Va ser quan ella estava fruint d'allò més, en un viatge astral dels que no s'obliden, que se'm va escapar, inoportú:-T'estimo- Tan sincer, que era com si, amb aquelles paraules, li estigues regalant tota la meva vida passada i futura.
2 comentarios:
Puuf!
L'has encertat posant-lo finalment aquest text.
I la foto molt encertada!
un petonas! :)
Que el que dura un tallat pel centre de Reus, és una estona de cel!
M'encanta el text.
una abraçada d'aquelles de caure a terra!:)
Publicar un comentario