M’entres el vent movia amb suavitat les petites flors de l’ametller del mas; tu, atonit, deixaves que els teus ulls es perdessin en l’horitzó planer, sense fi, i amb suavitat m’acaronaves el nas, i de tant en tant desviaves els ulls buscant els meus. Pensant, recordant el que m’havia fet acabar recolzada sobre la teva espatlla, i em feia viatjar en tardes de vergonyes, somriures, enyorances, plors, paraules, converses en les que ens declaràvem el amor més profund amb paraules. Seguia pensant, deixant que el vent s’entrellacés amb els meus cabells, i que els teus dits em resseguissin el contorn del meus llavis. El contacte dels teus dits desencadenava sobtades besades en la teva galta dreta, m’entres deixaves anar petites rialles de satisfacció. Tot semblava seguir el seu camí, com el vent, com les flors d’ametller, com tu i jo. Deixa’m que et digui...que ets el vent que juga amb els meus cabells, ets la flor que no es vol separar davant l’abisme, ets l’horitzó planer del meu camí, tot.
.A.t'.
e.M.briaga['m]
No hay comentarios:
Publicar un comentario