Si més no va desmentir la veritat de les seves paraules, de tot el que ell havia dit, oferit o sentit. Volia estar en el millor racò de la seva habitació allà on ella havia conegut la por i les llàgrimes i on havia transferit i esbrinat el que era estimar, o senzillament havia perdut la veu cridant de ràbia.

En aquell instant tant sols volia abraçar-se al seu cos però sabia que no ho havia de fer, per orgull o per que sabia que no volia seguir escoltant la seva veu per telèfonia i augmentant la paraula "distància". Recordar les seves mans apropar-se al seu cos, li feia sentir un tenuo pesigolleig en el seu organisme, però que un, dos, tres segons desprès ell estaria al tren, desitjan sentir-se com tres segons abans. Això li produia una desfeta en llàgrimes i possiblement ganes de llegir les seves mans quan l'hi acariciava l'espatlla i la mirava amb desig i estima. Ella sabia que no nessesitava més, però....era temps o rellotge, jugaven a contratemps.

-torna