1939

Pels carrers la única cosa que es divisa, es fam, guerra, dolor i patiment. La única cosa que em consola el plor, es pensar que el futur serà el demà i no un cru avui, com el d’ara. Perquè es llavors quan penses en poder canviar les coses tot i que no pugis. Perquè es llavors quan vols lluitar per canviar el món, però d’una manera més plàcida que amb guerres, d’una manera raonable i sense crueltats, d’una manera justa i sense dolor. Tot té solució en aquesta vida, i això m’ho vas ensenyar tu, i penso complir la meva paraula i alçar-me encontre de la opressió, alçar-me i ser rebel, alçar-me i vèncer. I es el que penso fer, perquè un cop t’ho vaig prometre, sí, ho recordes? Aquella glaçada nit d’hivern, en la qual, tu i jo, refugiats del dolor i la por de les bombes, ens varem fondre entre abraçades. Aquella nit, ens varem prometre meravelles, passions i records, paraules, somnis i estima… I ara vago pels carrers de la soledat, recordant aquella nit, com si fos la primera i la ultima; recordant-te a tu, els teus somriures, cabells, la teva pell, tot tu. Sé que ja no tornaràs, perquè la guerra, la maleïda guerra que destrossa cases, famílies, vides; se’t ha endut.

-A veces, no todo son palabras, y eso lo sabemos todos, incluidos, los que dicen no sentir. A veces, actuar es la solución, la solución a los pequeños detalles, a las pequeñas dudas, o simplemente, a las pequeñas promesas, que todos, alguna vez, hemos incumplido. Y, esperar, no te hace ser más fuerte, si no más inútil. -