ell, m'estima, ella també.

Els dos sabien que allò que creaven amb paraules, era fruit del desig i de l'esforç, de l'estima i d'apreci de l'un per l'altre. Ella assumia que aquella relació seria més telefònica que presencial, i encara que no li agrades, era així. La distància que els unia, era de quilòmetres, i mica en mica, l'anaven superant. Cada nit, amb trucades, ella s'adormia, amb la seva veu es relaxava i donava peu a les paraules d'ell. Eren tendres i càlides, tot i que no la mires, encara que ell estigues a l'altre costat del telèfon es sentia protegida.

Cada vesprada ella sabia que ell l'esperava a l'altre costat del telèfon per saber com estava, per parlar. Aquella nit, ell no li agafava la trucada, i base d'intents frustrats, ella es va rendir. Eren quarts de dotze i el telèfon no donava cap senyal d'ell, ella preocupada però no insistent, va seguir esperant, com cada nit. Per fi, aquell aparell desitjat per les multituds va donar vida a una conversa que ella necessitava, i ell, segurament també. Tot va començar com la rutina diària, unes paraules per saber com estava, preguntar com havia anat el dia...i silenci; aquell silenci que a ell tant li agrada, que de sobte talla amb intervencions dolces i desitjables, que el fa sentir una mica més a prop d'ella, una mica més unit, una mica més satisfet. Ell sabia que ella somreia, i ella ho intentava dissimular, però com sempre, ell, sense esforç aparent, la descobria. Ella responia tot el que ell li deia. Era com sentir-lo parlar a cau d'orella i notar el seu ale proper al seu, i sentir la remor de la seva respiració, pensava ella cada cop que el silenci provenia de les seves boques.
Aquella nit, però, no va seguir la norma rutinària de sempre, si no que l'ambient donava paraules, tendres i satisfactories per als dos, que mica en mica, anava pujant el grau de tendresa, calidesa, suavitat...totes les paraules que calen per conformar un ambient agradable, càlid, i amb escapades de rialles delatadores. Totes les paraules tenien el to i l'aparença amb el qual la volien mostrar a l'altre, complementant-les amb frases armòniques. Totes les paraules d'ell complementaven les d'ella, i a la inversa. Tot era al seu lloc, menys ells; però en aquell moment la importància que allò representava era substituïda per paraules, però malgrat això, ho desitjaven. Ell pensava en sentir-la la seu costat, abraçada al seu tors i parlant-li a cau d'orella, suau; com en aquell moment ho estava fent; m'entres, ella desitjava abraçar-lo, i sentir-lo, escoltar el bateg del seu cor accelerar-se com cada cop que en carns i ossos s'estiraven, l'un al costat de l'altre, a no fer res més que mirar-se, acariciar-se, sentir-se l'un a l'altre, veure per uns instant aquella distancia superada.

si tot va bé, i si no, també...