I've got sunshine

2010-05-16T16:58:00.000-07:00

i per què em de seguir donan la cara per una pell, quan realment el despreci i l'egoïsme floreix? I per què esperar si ja saps la resposta i el seu engany s'haurà fet amb tu? Quan només busques una resposta i tot alló que has intentat respectat, és veu malmes, que et qüestiones? Realment, no pots fer res més que acceptar que el que vols sentir potser tardaràs a escoltar-ho...

I ara em cobreix una manta d'estrelles i m'il·lumina una mera esperança; i que el parlar per parlar sempre té un sentit.

per tu

2010-05-06T15:49:00.001-07:00

No vull dir-te adéu massa d'hora ni massa tard. La por em corromp i no em deix cloure els ulls; sinó que faria ara aquí?
Són massa pors, massa coses, massa dies. I tot alló que t'envolta veus que canvia, i no para de canviar i el món no para i tu vols baixar. Saps o si més no tens en ment que no millorarà; que alló seguirà modifican-te i modifican-nos.

Avi.

Per mars i muntanyes...

2010-03-20T12:02:00.000-07:00

Els llançols cobreixen tot el seu cos, aquell cos moré, de pell fina i que inspirava calidesa. El sol d'estiu desperta els gats dels terrats on ronronejen, i il·lumina poc a poc aquella habitació, aquell llit, i aquell somriure planer. El despertador, amb una monotona melodía, irrita el seu somriure. El cos és recargola per un llit de metre noranta i de pocs llançols.

Mandrosament, és desperta i tot aquell radiant dia és dona per començat.

Mentre es despren de tot alló que la destorva, recorré el pasadís que la separa de la dutxa. Tot i ser rebutjada per la fredor de l'aigua, entra i s'hi fa un racó, i la calidesa comença a abundar en aquell reduit espai. L'aigua recorre tot el seu cos i aquell cabell fosc que li cobreix l'esquena. Els seus ulls verds desperten sota l'aigua. Tapa el seu cos amb una tovallola lleugera i en busca de roba, se'n desfa. Perd tota vergonya davant d'aquell mirall que l'observa, i interroga aquell posat de maduresa. Suspira, i cita aquella famosa frase d'Abraham H. Maslow que tants cops ha repetit, i tants cops la fet tirar endavant. Segueix passiva davant d'aquell mirall, nua, sense pensar en res més que en allò que observa.

Quan decideix tornar a la seva realitat, el rellotge marca 2/4 de 9; cosa que feia entendre que arriba tard, molt tard! Depresa i amb l'estòmac buit, baixa des d'un cinqué pis al carrer. Corre per l'avinguda i arriba a un semàfor que li impedeix el pas. Impassible, prem el botó, aquell maleït botó. Un cop canvia de color, corre de nou fins arribar al seu destí, però, massa tard. Les portes eren tancades i una altre carta li causaria remordiments a les nits.

Decideix emprendre un estret carre que la du a la cafeteria, on hi passa moltes tardes amb un cafè i aquella mirada que sempre l'observa i que a nit, l'acompanyava al llit.

Asseguda al lloc de sempre pren un cafè i un croissant per atipar-se una mica; i amb la mirada fixada, és submergeix en el record de la nit passada... Crea dues siluetes, ben contornejades i amb poca llum. Es besen i s'acaricien, no hi ha res a dir, només el tacte i algun dels altres sentits s'activen, i es perden i tornen i tot queda allà, en aquell llit de metre noranta i pocs llençols.

De nou, torna a la saleta, on el croissant i el cafè han desaparegut i aquell rellotge de monyeca marca 1/4 de 10. És hora de marxar si no vol perdre una altre classe.

Desprès de cinc hores de classe, és retroba davant el portal de casa, disposada a sofrir un altre interrogatori davant del mirall. Just llavors, sona estrepitosament aquell teléfon móbil blanc amb uns quants cops de més...

t'estimo el coll i et beso els peus...

2009-12-09T11:00:00.000-08:00

Només cal obrir els ulls a les quatre del matí per recordar on estic i amb qui estic. Em llevo un tant adormida, i amb molta son acomulada. Per molt que no ho vulgui acceptar em toca caminar fins arribar al llit on suposadament hauria d'estar dormint a aquelles hores. Mandrós, tu, m'agafes per la cintura, em beses a la galta i em dius bona nit. Jo, amb un somriure matiner et torno una carícia i desapareix-ho per no ser enganxada per una mirada interrogant.
Arribo al despatx on el llit m'espera i em reclama a crits per a ser escalfat.
El sol comença a despertar als gats que esperen delerosos al jardí, sona el despertador un, dos i tres cops, fins que decideixo llevar-me.
Entro fredolica dins la dutxa, i fins que l'aigua no es calenta, no m'atreveixo a ficar els peus sota ella. El vapor embafa el mirall i escalfa el bany.
Ràpid, entro a la teva habitació, on encara la llum del sol no ha entrat. M'assento a la bora del llit i al costat de la taula de nit. Passo les mans pels teus cabells, per a que s'entrellacin amb elles, i s'abracin. Amb el cap moll i amb la tovallola arrapada al cos, et miro, dorms encara - que hi em de fer si estàs fet tot un dormilega?-. Fa massa fred per quedar-me asseguda allà, amb un esforç busco alguna cosa de roba per abrigar-me.

Cartapsicoanalista.

2009-11-11T06:49:00.001-08:00

Sempre te tingut com a exemple, tot i que mai t'he demostrat el respecte o l'estima que t'he arribata tindre. Ets el meu avi, i no un més de la família.
La mare sempre m'ha explicat com n'has estat d'orgullos de cadascún dels teus nets, i sabem que no pots amagar l'alegria que tens quan ens veus apareixer per la porta.
Sé que té fallat en tot aquest any, sé que potser hauria d'haver sigut més presencial, i haver matat les meves pors d'arrel, però fer-ho, em suposava tal esforç, que m'era impossible no plorar o tindre les repetitives crisis d'ansietat que t'han pel sac em donen. Tot i això, tu només m'has reclamat els petons que et dec.
Tot el mes d'agost me'l vaig passar pendent de tu, del teu cor, de la teva salut. Tenia por, tenia por dels hospitals, i de que tot se't acabes. I en aquell moment, vaig voler ser més egoista que mai.
Tot això va començar aquell dia de novembre de l'any passat, en el que el pare va tindre l'accident de tràfic, i a tu...i a tu t'operaven. Jo era feliç, inocent de tot allò que passava. Però al cap d'una setmana, tot va sortir; la meva aprensió, les meves pors, el meu mal geni, les meves llàgrimes, la iaia, tu, el pare...tots vau sortir llavors. No feia més que plorar, i veureu tot borrós per les llàgrimes i per les poques ganes que tenia d'entendre.
Els dies transocorrien, i ja es veia la llum, sabia que començava a sortir de la penombra. S'acostava la primavera, al carrer si estava agust, i jo estava tranquila. Des de feia mesos, per fi podia dormir a les nits.
Una trucada, aquell dissabte de març, em va fer trencar la nova rutina adquirida. No vaig saber entendre el que passava. Omar? La Irene, una bona amiga, plorava a l'altre banda del telèfon. Vaig tornar a recaure en les meves pors, que clarament es veia que no havia superat. Tu ho miraves des de fora, preocupat, però la mare era qui ho patia tot. I va decidir ficar-hi remei. Ja em veus a mi tornant a visitar al Dr.Dolz, el meu metge de capçelera, per tot allò. Em va receptar paciència i alguna cosa més que ànims.

Mica en mica, s'apropava l'estiu. Va anar transcorrent, però la meva desocupació em feia fer-lo avorrit i desmillorador. No millorava, ni amb paciència, ni sense ella.

L'estiu s'esmunyia com l'aigua, i passava tant ràpid, que l'agost se'm va fer tot un infern. No havia millorat, seguia estant malament, però haver-lo conegut, em feia somriure. Definitivament, vaig rendir-me, vaig acceptar ajuda, tant de metges com dels familiars i amics. Però seguia patint. El Dr. Dolz em va dir que tot és llei de vida, que si més no, me'n havia d'alegrar de poder-te veure cada dia. Em van comfortar les seves paraules, però no les tenia del tot apreses.

L'agost passava, i tu te'l vas passar quasi sencer a l'hospital. Jo només et vaig anar a visitar un dia, i això em feia plorar a les nits.

El dia que et van donar l'alta vaig corrè cap a casa l'oncle a veure't. Estavas bé, però desmillorat. T'havies envellit amb tant poc temps... En veure'm vas somriure, i jo vaig fer un gest estàtic. No tenia clar que fer. Em vas mirar encara amb el somriure dibuixat, aquell somriure tranquilitzador i que em deia que no patis. En el meu cap hi sentia pressió, i volia marxar, necessitava entrar a la meva habitació i deixar anar les llàgrimes; però abans em vas recordar que et devia les besades de tot aquell mes. Encara sentia més ràbia contra mi, i el meu rostre ho dibuixava.

Jo em començava a sentir com el somriures fluien pel meu cos, com em sentia millor, i com totes les meves preocupacions anvan essent reduides per l'Oriol. Tots sabeu que n'estic de contenta amb ell, però ningú sap el que n'arribo a estar d'enamorada d'ell.

Saps avi? Amb ell ho he pogut dur tot molt millor.[...]

2009-11-10T09:08:00.000-08:00

Sabia que al seu costat no era pas de feliç, i tenia present que mai ho seria. Per això, aquella nit de juliol, calorosa si més no, va decidir agafar una maleta amb alguna cosa de roba, que ja tenia preparada des de feia temps en un racó insòlit, que per sort, el seu marit mai visitava.
Silenciosament, baixava les escales, però no sortiria per la porta sense abans acomiadar-se d'ell. Doncs així ho va fer, s'acostà cautelosament al seu marit, i el besà amb tendresa, però alhora, el seu cos desprenia ràbia. Ara sí, descendí les escales, agafà el pom de la porta, i amb un moviment sinuós, la va obrir. Va sospirar, i sortí acompanyada per les estrelles i la foscor d'aquell carrer.
Recorria la ciutat sense deturar-se, però pausadament. Cada pas que donava, en el seu cap es reproduïa una única cançó que la va fer desplegà en un plor immens, però gens consolat. [...]

tot,res

you make me feel alive

2009-11-07T10:26:00.000-08:00

Saps que em facina realment de tu? La capacitat que tens per fer-me ser algú!

ell, m'estima, ella també.

2009-09-18T01:40:00.000-07:00

Els dos sabien que allò que creaven amb paraules, era fruit del desig i de l'esforç, de l'estima i d'apreci de l'un per l'altre. Ella assumia que aquella relació seria més telefònica que presencial, i encara que no li agrades, era així. La distància que els unia, era de quilòmetres, i mica en mica, l'anaven superant. Cada nit, amb trucades, ella s'adormia, amb la seva veu es relaxava i donava peu a les paraules d'ell. Eren tendres i càlides, tot i que no la mires, encara que ell estigues a l'altre costat del telèfon es sentia protegida.

Cada vesprada ella sabia que ell l'esperava a l'altre costat del telèfon per saber com estava, per parlar. Aquella nit, ell no li agafava la trucada, i base d'intents frustrats, ella es va rendir. Eren quarts de dotze i el telèfon no donava cap senyal d'ell, ella preocupada però no insistent, va seguir esperant, com cada nit. Per fi, aquell aparell desitjat per les multituds va donar vida a una conversa que ella necessitava, i ell, segurament també. Tot va començar com la rutina diària, unes paraules per saber com estava, preguntar com havia anat el dia...i silenci; aquell silenci que a ell tant li agrada, que de sobte talla amb intervencions dolces i desitjables, que el fa sentir una mica més a prop d'ella, una mica més unit, una mica més satisfet. Ell sabia que ella somreia, i ella ho intentava dissimular, però com sempre, ell, sense esforç aparent, la descobria. Ella responia tot el que ell li deia. Era com sentir-lo parlar a cau d'orella i notar el seu ale proper al seu, i sentir la remor de la seva respiració, pensava ella cada cop que el silenci provenia de les seves boques.
Aquella nit, però, no va seguir la norma rutinària de sempre, si no que l'ambient donava paraules, tendres i satisfactories per als dos, que mica en mica, anava pujant el grau de tendresa, calidesa, suavitat...totes les paraules que calen per conformar un ambient agradable, càlid, i amb escapades de rialles delatadores. Totes les paraules tenien el to i l'aparença amb el qual la volien mostrar a l'altre, complementant-les amb frases armòniques. Totes les paraules d'ell complementaven les d'ella, i a la inversa. Tot era al seu lloc, menys ells; però en aquell moment la importància que allò representava era substituïda per paraules, però malgrat això, ho desitjaven. Ell pensava en sentir-la la seu costat, abraçada al seu tors i parlant-li a cau d'orella, suau; com en aquell moment ho estava fent; m'entres, ella desitjava abraçar-lo, i sentir-lo, escoltar el bateg del seu cor accelerar-se com cada cop que en carns i ossos s'estiraven, l'un al costat de l'altre, a no fer res més que mirar-se, acariciar-se, sentir-se l'un a l'altre, veure per uns instant aquella distancia superada.

si tot va bé, i si no, també...

11 de setembre

2009-09-11T12:46:00.000-07:00

11 de setembre.

Diada nacional, per molts es un dia més d'una rutina quotidiana de setembre en que alguns fan festa i d'altres els hi toca llevar-se aviat; i per altres un dia de queixes, d'acusacions, de moments en la memória, de records del passat; que si fa no fa han marcat al nostre país. Cada onze de setembre té algúna cosa d'especial, el d'aquest any, m'ha fet ficar la pell de gallina en escoltar un "absolució per als 8 de Reus", i tot seguit, poder cantar els Segadors. En acabar, una obació a ompler la plaça de les Peixateries Velles.
M'ha indignat no poder assistir a la manifestació per complert, en par es culpa del meu estat i de fets del passat, però tenia ganes de sortir al carrer, d'estar junt la gent que sempre m'envolta i disfrutar d'una diada diferent; bé, difrent ho ha sigut, però no el que volia o esperava.
Tot i això, poder-vos abraçar a cadascú de vosaltres, m'ha agradat, ho trobava a faltar i us trobava a faltar...
En resum, enyoro la nostra rutina diaria, enyoro estar com estava abans, enyoro ser una mica més feliç...
Bé, avui a dormir i a incubar tot això.

Bona nit.

2009-08-23T10:16:00.000-07:00

Ahir podríem dir que va ser una nit un pèl espitosa i agradable, tot i això, a certes hores de la nit i amb una aglomeració de gent tant important que quasi no et podies moure, em vaig agobiar bastant, acabant amb una d'aquelles estúpides i imprevisibles crisis d'ansietat.

Va ser agradable veure'us malgrat el temps que ha passat, i sobretot em venia molt de gust una nit cambrilenca, tot i això, no ho va ser del tot, sempre que acabo amb elles acabo emborratxada d'alcohol i ben estar; una combinació un tant escèptica però immillorable.

Em vaig acabar sentint un tant malament per la situació que vaig acabar creant.

2009-07-27T15:16:00.000-07:00

Ja en fa 17 que m'aguantes, i 18 que voltes pel món.
Per molt anys. :)

ps; felicitats edgar.

2009-07-09T11:17:00.000-07:00

dona, DONA, D O N A
terra, TERRA, T E R R A
classe, CLASSE, C L A S S E

maternització

2009-06-30T12:36:00.000-07:00

Els hi surt l'esperit maternal per les orelles, i tant sols tenen tres anys. Frases típiques com, som mames ja es mítica per a elles. Riuen, salten, criden i es tiren pel tovogan amb un baby born d'última moda. És gràcios veure aquestes mosters de maternitat a una falsa criatura i passejar-la pel jardí en un cotxet mig desmontat i amb el ninot mig penjant.

2009-06-28T08:20:00.001-07:00

2009-06-23T07:55:00.000-07:00

Això només ha fet que començar.
L'alcohol corre per algunes venes, no les meves, però les ganes d'enbogir, em poden.
Últim dia de barraques, i primera nit d'estiu.
Toca cantar fins que torni a caure la nit :)

-Foto d'ahir, m'entres, feiem el burro-

2009-06-19T04:49:00.000-07:00

No busquis la raò de les teves paraules en una caixa de mentides.

-1,2,3...BARRAQUES :D-

2009-06-17T04:02:00.000-07:00

Des de...La Habana, Cuba

Amiga mia..

2009-06-15T02:04:00.000-07:00

Si pogués fer que un instant S'adormís entre els meus braçosI robar l'eternitat...Si pogués fer que les ombresDescobrissin la mentidaTu series la veritat...Però l'esfera gira recondant-nos que tot és fugaçQue la vida se'ns escapa com la sorra entre les mansHe buscat entre les brases i dins del gel en les miradesT'he descrit en rius de tinta i ara em sobre les paraulesPer dir-li al sol que s'amagui rere el marI no torni a brillar si no ets amb miRes té sentit, si tu ja no ets aquíSi pogués donar-li al vent el poder de la paraulaNo parava de bufar...Si l'últim gram de lógica entengués l'incomprensibleI et parlaria un huracàTransportant imatges d'aquell temps sense paraulesRetornant com una onadaVeuràs tota una vida dins d'una mirada Per dir-li al sol que s'amagui rere el marI no torni a brillar si no ets amb miRes té sentit, si tu ja no ets aquíTornaria a dir-li al sol que s'amagui rere el marI no torni a brillar si no ets amb miRes té sentit, si tu ja no ets aquíSi tu ja no ets aquí...
EL TERCER HOMBRE - DIR-LI AL

FELICITAAAAAAAATS COSA LLETJA :D

2009-06-11T16:31:00.000-07:00

Jo ja ho se el que faig, i em sembla que això havia d'haver passat fa temps. Sí, faré la meva com he fet fins ara, però no pensaré que tu estàs allí ja, i que no haure de donar explicacions entre cometes, i no em tractaràs de golfa, ni pensaré amb tu com una cosa bonica i supèrflua al qual estimo i haure estimat, i per evitar acabar així, no et puc parlar.
No vull acabar pensant que he perdut més d'un any estimant a algú equivocadament i plorant per algú que potser ni m'ha estimat ni m'estima, i tant sols li dec importar. I no estic sent dramàtica, estic sent panoli i egoista; i pensant en certa manera en salvar el meu cul i ser FELIÇ d'una vegada, i que ho siguis tu.

Com diu Sau; és inútil continuar.

2009-06-09T05:48:00.000-07:00

no vas a ser mi ruina.

2009-06-07T14:55:00.000-07:00

2009-06-05T06:44:00.000-07:00

Qui s'hi apunta? :)

2009-05-22T15:40:00.000-07:00

Si més no va desmentir la veritat de les seves paraules, de tot el que ell havia dit, oferit o sentit. Volia estar en el millor racò de la seva habitació allà on ella havia conegut la por i les llàgrimes i on havia transferit i esbrinat el que era estimar, o senzillament havia perdut la veu cridant de ràbia.

En aquell instant tant sols volia abraçar-se al seu cos però sabia que no ho havia de fer, per orgull o per que sabia que no volia seguir escoltant la seva veu per telèfonia i augmentant la paraula "distància". Recordar les seves mans apropar-se al seu cos, li feia sentir un tenuo pesigolleig en el seu organisme, però que un, dos, tres segons desprès ell estaria al tren, desitjan sentir-se com tres segons abans. Això li produia una desfeta en llàgrimes i possiblement ganes de llegir les seves mans quan l'hi acariciava l'espatlla i la mirava amb desig i estima. Ella sabia que no nessesitava més, però....era temps o rellotge, jugaven a contratemps.

-torna

2009-05-17T03:07:00.000-07:00

2009-05-03T11:32:00.000-07:00

Paparà! :)

2009-03-18T16:35:00.000-07:00

Ja te'n pots anar

qualsevol dia...

D.E.P iOMAR .per a tu.

2009-03-14T04:40:00.000-07:00

-Al final no m'hauràs d'aguantar aquesta nit
-I això? Per què?
-No he trobat transport...
-Vaja, doncs no ho sé
-Ja baixaràs un altre dia a veure'm :P
-O pujaràs tu :)

I això em vas dir com a última instancia fa una setmana abans de que passes tot el que ha passat.
Omar, només fa una setmana i ja no sé que pensar de tot això, desprès de totes les converses tontes però diferents que em tingut, vas i t'envas...
Costa d'encaixar.
Omar, sempre estare'm amb tu, sempre tindre'm un tros de cor per a tu.
T'estimem.

Barris, tu pots.
D.E.P OMAR (F)

Els petits canvis són poderosos.

2009-02-27T12:57:00.000-08:00

Es demasiado firo este momento...

M'agrada :)

FIESHTA-TA-TA

2009-02-22T08:07:00.000-08:00

COME RANAS, GIROPOP-GIROPOP-OIOI

2009-02-18T14:04:00.000-08:00

-Ines, dile a Marina que pase a vernos.

-Ma-ma-marina, pasa vernos...

Deficit de vitamina A

2009-02-16T14:01:00.000-08:00

Kame kame-Hà

venç la voluntat

2009-02-15T08:02:00.001-08:00

Fugir de la foscor, es la meva solució.

No ho suporot,

no puc mÉs!

On el desig fos sempre realitat

2009-02-14T06:23:00.000-08:00

Si un dia he de tornar:

SAU

La teva mirada em fa mal

tinc el cor ple de tantes que són com tu

no m'importa el que pensis

jo no vull tornar

m'està bé ser així

jo no puc canviar.

Els teus ulls parlen per tu

intenta no caure,

els dies t'han vençut

ja saps que el temps passa

i no pots fer-hi res

ja no estic bé aquí

me'n haig d'anar

me'n vull anar

no em puc quedar.

Si un dia he de tornar

no espereu res de mi

potser torni a començar demà quan sigui lluny d'aquí

i no puc oblidar-me dels anys que he perdut

ara és massa tard

me'n haig d'anar

me'n vull anar d'aquí

no més promeses que no es poden complir

ho he deixat tot a casa,

no vull tenir resres que em lligui aquí, res per recordar.

Aribaré fins el mar

i en la distància les ombres de passat

es fondran on la terra trenca l'horitzó

i el vent del matí

m'arrossegarà

se m'endurà

em portarà.

No em penso perdre en el camí de les mentides i dels sentiments,

buscaré tot allò que em faci forta davant teu,

i no em deixaré vençer pel temps ni la voluntat,

no pensarè que he perdut res, si no tot el que he guanyat amb aquell adéu.

I pensarè que tu ets feliç i que jo puc anhelar llibertat,

i que no farè un pas enrrera en el camí,

i serè...alló que he de ser, allò que vull ser, allò que vull estimar,

i algù serà....allò que em va mancar en tu, allò que tu no em vas saber donar.

2009-02-13T13:20:00.000-08:00

Consumeme.

.Close you're eyes...

give me your hand.

Roger

2009-02-10T14:22:00.000-08:00

.FELICITATS.

...sentire la teva veu...

2009-02-08T08:21:00.000-08:00

.Lambretta.

Sempre has de tindre la última paraula...

2009-02-01T04:11:00.000-08:00

.this is the real.

Hasta las terminaciones nerviosas de mis dedos cobraron vida en ese instante.

si tot fos això...

2009-01-28T00:07:00.001-08:00

"Whatever you do, just don't bother me,I won't trouble you when you don't trouble me."

;mi vida no llores, que te estoy mirando...

tot allo que em d'estimar, tot allo que em de ser

2009-01-25T08:01:00.000-08:00

Ara si que sento el pas del temps,Vull anar despresa i ell va lent.Ara és quan em nego a mi mateix,Cansat sempre de perdre el temps i d’esperar,D’esperar que arribi el momenti sempre pendent de perdre el tren,desitjar creuar la porta,i veure que per fi em triat el mateix camí.Se que amb tu podré somiar per sempre més,Fer-ho tot realitat.No hi ha un reco del meu planeta,On pugui estar i deixar de pensar amb tu.I ara que no et tinc el meu costat,Sento que m’han pres un tros de món,Ara quan em perdo a la foscor,Ara que no hi ets, no.Ara es quan voldria despertar.Ara quan mes et trobo a faltar,Quan tinc por quan més por em fa la porQuan et posa a prova el teu amor,Es difícil ser el mateix si tu no hi ets.Ara si que sento el pas del temps,Vull anar despresa i ell va lent.Com un pres a la cela tancat,Quan més a prop més lluny anat la llibertat.Les ones tomben el vaixell,En el que per ti fora imprudent.Però saps que seguiré esperant el meu moment,Pacient, valen sempre pendent de bufa el vent.Imagina un món en vida ,On el desig fos sempre realitat.No hi ha un reco del meu planeta,On pugui estar i deixar de pensar amb tu.I ara que no et tinc el meu costat,Sento que m’han pres un tros de món,Ara quan em perdo a la foscor,Ara que no hi ets, no.Ara es quan voldria despertar.Ara quan mes et trobo a faltar,Quan tinc por quan més por em fa la porQuan et posa a prova el teu amor,Es difícil ser el mateix si tu no hi ets.I ara que no et tinc el meu costat,Sento que m’han pres un tros de món,Ara quan em perdo a la foscor,Ara que no hi ets, no.Ara es quan voldria despertar.Ara quan mes et trobo a faltar,Quan tinc por quan més por em fa la porQuan et posa a prova el teu amor,Es difícil ser el mateix si tu no hi ets.

"entenem independencia com a resposta de nacions"

"Felicidad que bonito nombre tienes..."

2009-01-20T14:27:00.000-08:00

-Aniversari Noelia 10.1.09-
No va ser un dia qualsevol, va ser un dia diferent. :)

Las teorías humanistas se basan en que el motor de los actos humanos es el interés de las personas en sus realización, en ser felices

Que cremin els carrers...

2009-01-18T08:02:00.000-08:00

Si mires en la llunyania, veuràs el meu foc.

Si mires més enllà de les fronteres, podràs sentir-me aprop.

Si penso en les teves calides promeses, et puc sentir aprop.

.encendre'm els carrers.

you're the voice...

BENDITA LOCURA- non servium

2009-01-15T14:00:00.000-08:00

Alguien me dijo un dia mira hacia delante,y piensa que jamas seras igual que esos payasos,que pasan sus dias intentando encajar y ver,como se escapa el liquido teroso.juventud preciada, ansiada,mágicos momentos que solo unos pocos elegidos hemos vivido unidos,soñado despierto mordiscos al mundo entero,y es que cuando tu me hablabas yo me quitaba el sombreroAhora me encuentro escribiendo esto para ti,pensando que no estas conmigo, que me falta un amigo,gracias a esto encontre la inspiracion,para lanzarte este mensaje hecho cancion.Bendita locura la que te llevo hasta ahinada de lo que arrepentirse nada por lo que estar triste,lo malo se acaba cuando cumplas tu condenapero los buenos momentos para siempre quedanAqui estamos esperando el momento de encontrarnos,poder abrazarnos y quemar la ciudad juntos de nuevo,y es que esto es tan solo una pausa pues aqui no se termina nada,tan solo alimenta las ganas de actuar.Pequeña amiga no te creas que vas a ser menos,porque solo esa sonrisa no se paga con dinero,privarnos de ella es como quitarnos el aliento,y se echa en falta esa bravura que llevas dentroMaldigo la hora en que se engendro,a esos ladrones de personas, destructores de sueños,familias unidas esperando el momentode que el hijo arrebatado regrese con ellos.Ahora es momento de sacarte ¿preso? y pensar que aqui fueratodos estan contigo sufriendo este castigo que simples murosno podran frenar lalealtad que siempre os tendremos juntos hasta el infirno!!!Aqui estamos esperando el momento de encontrarnos,poder abrazarnos y quemar la ciudad juntos de nuevo,y es que esto es tan solo una pausa pues aqui no se termina nada,tan solo alimenta las ganas de actuar

Auxiliar de infermeria

2009-01-14T14:15:00.000-08:00

Correr i corre, planta amunt planta avall. Ara pren constants, ara portalali un bibero a la habitació 304-P. Una experiencia més i irrefutable. Però ara toca canviar, ara m'envaig cap a "Onco". Aviam que em depara allà la meva sort.

http://es.youtube.com/watch?v=RXjfE57J8Ps

TEMPS (?)

2009-01-11T05:26:00.000-08:00

CHAQUE JOUR VOUS AIME PLUS.

-je t'embrasse-

1939

2009-01-09T14:09:00.000-08:00

Pels carrers la única cosa que es divisa, es fam, guerra, dolor i patiment. La única cosa que em consola el plor, es pensar que el futur serà el demà i no un cru avui, com el d’ara. Perquè es llavors quan penses en poder canviar les coses tot i que no pugis. Perquè es llavors quan vols lluitar per canviar el món, però d’una manera més plàcida que amb guerres, d’una manera raonable i sense crueltats, d’una manera justa i sense dolor. Tot té solució en aquesta vida, i això m’ho vas ensenyar tu, i penso complir la meva paraula i alçar-me encontre de la opressió, alçar-me i ser rebel, alçar-me i vèncer. I es el que penso fer, perquè un cop t’ho vaig prometre, sí, ho recordes? Aquella glaçada nit d’hivern, en la qual, tu i jo, refugiats del dolor i la por de les bombes, ens varem fondre entre abraçades. Aquella nit, ens varem prometre meravelles, passions i records, paraules, somnis i estima… I ara vago pels carrers de la soledat, recordant aquella nit, com si fos la primera i la ultima; recordant-te a tu, els teus somriures, cabells, la teva pell, tot tu. Sé que ja no tornaràs, perquè la guerra, la maleïda guerra que destrossa cases, famílies, vides; se’t ha endut.

-A veces, no todo son palabras, y eso lo sabemos todos, incluidos, los que dicen no sentir. A veces, actuar es la solución, la solución a los pequeños detalles, a las pequeñas dudas, o simplemente, a las pequeñas promesas, que todos, alguna vez, hemos incumplido. Y, esperar, no te hace ser más fuerte, si no más inútil. -

2009-01-06T04:20:00.000-08:00

“Siempre me gusto Marián. De niño me parecía a medias esa hermana que no teníamos, y al mismo tiempo un compañero de juegos, el más audaz en ocasines, como si entre Jorge Manuel y yo quisiera hacerse perdonar que era una niña, y que jugaba otras veces a agrandar la distancia haciéndose rabiar, recordando de pronto que ella era una niña, y soprendiendome siempre y acompañándome a ratos y atrayéndome siempre. No voy a negar ahora que la quería. Pero no era sólo esa clase de amor lo que sentía cuendo estuve en su alcoba, su mano entre las mías, quemándome su fiebre, sabiendo que podía morir. Que se moría. Que to también iba a morir. Que con su muerte yo también, en cierto modo, me moría.”

-La piedra de Toque; Montserrat del Amo-

S E M P R E ens recepten temps (i jo no te'n penso donar més.)

2008-12-29T14:15:00.000-08:00

Dibujaré sonrísas en tu amargura.

2008-12-28T06:28:00.000-08:00

i t'estimaré malgrat la insertesa del desgast...

.shikuva.

2008-12-26T10:41:00.000-08:00

.skankingwithyou.

Apendre que sóc només si existeixes, i es aquesta mesura la que vull i em defineix.

-violento incontrolado-

Hay cosas en la vida, que nunca estan de más...

2008-12-23T05:06:00.000-08:00

La vida es com un riu, avança sense aturar-se fins que s'esgota la font o arriba a la mar.

Decideixes com i quan, el que i el per que de la teva vida, però no pas on comença ni on acaba.

Que tingueu un nadal més prometedor que el meu :)

2008-12-10T13:11:00.000-08:00

Hay cosas en la vida que son realmente importantes, y una de ellas eres tu.

Sí, puede sonarte estraño, pero tu eres quien me ofrece y me ha ofrecido una confianza llena de satisfacciones y pequeños canvios que me han echo dar grandes saltos en mi pequeña y transcurrida vida.

No se como nombrarlo, si amor o afinidad, pero se y tengo bien claro que algo hay, pero no se como identificarlo, por que hay palabras y palabras, y cada una de ellas te lleva a otras, pero no tengo claro si son las mismas que me llevan a tí.

Hablando claro, tampoco se lo que siento, supongo que los altibajos de nuestra relacion me hacen sentir confundida en un mar de palabras por nombrar, y que el sentido de ellas nos hace mantener nuestros corazónes abiertos alternativamente.

"no tengo ni fuerza ni voluntad para separme de tí"

2008-11-18T11:54:00.000-08:00

Dia irracional i contradictori a la vegada. Hum, no vinc a explicar les meves penúries ni molt menys, però avui em sento una mica susceptible, i més quan totes les coses et piquen als morros sense avisar ni preveure. Avui havia de ser un dia tranquil, classe-hospital-casa-hospital; dia tranquil pensant en que l'avi es ficara aviat bo. Però ja he dit, alguna cosa m'ha picat als morros m'entres anava cap a úrgencies per a colar-me a l'hospital. Ma mare, estava allà a l'espera de que sortís de classe i em dirigís cap a l'habitació 268, 2a planta, on estava ingressat l'avi ressent sortit de quirofan, anestesiat sí, però havia sortit i estava estable; quan de sobte la mare em diu: Ves que la Meritxell- la meva germana- t'espera per anar a dinar a casa, que tun pare ha tingut un accident amb el cotxe. Pam! Menja't-ho amb patates i ous. I ara que fas, que faig!!! Per sort, només té "magulladures" i una policontusió.

tot ho canvia les paraules...

2008-11-16T05:07:00.000-08:00

Em vaig tombar cap a ella,i estava tan a prop i estava tan maca que inevitablement la vaig abraçar i vaig pensar, "Això ho fa per compassió, abans d'endinyar-me la puntada de peu de comiat, el premi de consolació", però no em vaig poder estar de petonejar-la. Vaig prémer el seu cos contra el meu com si perseguís la fusió de les nostres respectives matèries a fi que no se'm pogués tornar a escapar. A partir d'aquest moment, ja no hi va haver marxa enrere possible, ni per la seva part ni per la meva.I vam posar en pràctica allò que havíem après dies enrere, els nostres cossos i les nostres mans adaptan-se mútuament, i aquella borratxera compartida que et fa perdre l'oremus i poes en la teva boca el que no vols dir.

Va ser quan ella estava fruint d'allò més, en un viatge astral dels que no s'obliden, que se'm va escapar, inoportú:-T'estimo- Tan sincer, que era com si, amb aquelles paraules, li estigues regalant tota la meva vida passada i futura.

Deixa'm que et digui...

2008-11-10T09:33:00.000-08:00

M’entres el vent movia amb suavitat les petites flors de l’ametller del mas; tu, atonit, deixaves que els teus ulls es perdessin en l’horitzó planer, sense fi, i amb suavitat m’acaronaves el nas, i de tant en tant desviaves els ulls buscant els meus. Pensant, recordant el que m’havia fet acabar recolzada sobre la teva espatlla, i em feia viatjar en tardes de vergonyes, somriures, enyorances, plors, paraules, converses en les que ens declaràvem el amor més profund amb paraules. Seguia pensant, deixant que el vent s’entrellacés amb els meus cabells, i que els teus dits em resseguissin el contorn del meus llavis. El contacte dels teus dits desencadenava sobtades besades en la teva galta dreta, m’entres deixaves anar petites rialles de satisfacció. Tot semblava seguir el seu camí, com el vent, com les flors d’ametller, com tu i jo. Deixa’m que et digui...que ets el vent que juga amb els meus cabells, ets la flor que no es vol separar davant l’abisme, ets l’horitzó planer del meu camí, tot.

.A.t'.

e.M.briaga['m]

2008-09-07T04:40:00.000-07:00

A veces, dejarte llevar es el azucar de la vida.

por verte sonreír, he vuelto yo a perder.
"Tu te quitas la ropa, yo acabo majareta."

2008-08-28T11:38:00.000-07:00

Dime quien, te ha colgado el mar de las pestañas.

ara si que si.

Tunísa, tot i més

2008-07-03T06:43:00.000-07:00

Començaré amb una breu introducció del viatge.
Aquest viatge el portem organitzant des de principis de curs, els alumnes de 4t d'ESO d'un institut de Reus. Com ja es sabia des d'un bon principi on s'aniria, ens vam preparar en fer les activitats corresponents per a costejar-nos el viatge, així, que "manos a la obra". Desprès de mesos esperant, va arribar el gran dia, 9 de juny. S'arriba al aeroport sobre quarts de 9 i es fa tot el necessari per a agafar l'avió sobre quarts de 12. Arribada a Tunis, capital de Tunísia, sobre les dues de la tarda aproximadament.

En quant arribes en aquell petit paradís, replet de deserts i oasis, i ciutats que conserven un encant espectacular, te'n adones en seguida que ja no estàs a casa, i encara que no ho vulguis, ho trobaries a faltar. En quant vam sortir de l'aeroport, desprès de passar uns exhaustius controls policials, on les males cares eren continues, vam agafar un autocar amb altres tants espanyols i catalans, en direcció a Hamammet. Hamammet, una enorme ciutat composta generalment d'hotels i més hotels, i supermercats, d'una platja preciosa i unes cases peculiars. Ens allotjaren en un hotel anomena't Marina Palace, un hotel molt ben arreglat amb dues piscines, una interna i l'altre externa, i amb unes habitacions senzilles però boniques, tot i que més endavant tindríem problemes. Aquell dia tants sols va ser de relax, per estar per l'hotel, mentalitzar-nos i aquestes cosses.

Al dia següent tocava la visita del poble de Kairouan, on vam contemplar les mesquites més importants de la zona. També vam poder observar les reserves d'aigua i els socs. Tot dinat, vam haver de tornar als jeep's per emprendre altre cop la carretera direcció Nefta. A Nefta ens allotjaren en un hotel del desert, un hotel un tant descuidat, però agradable, on vam establir una petita amistat amb un animador del hotel, s'anomena Isaa. Al dia següent, emprenguérem camí sobre les 8 del matí cap als Oasis de Muntanya a Chebika.

Un cop finalitzada la visita als Oasis de Muntanya, tocava una experiencia que em sembla que mai podré oblidar. Tocava fer un petit recorregut del ex Dakar-París, tocava passar-s'ho bé.

En quant a la visita del desert, em sembla que em falten paraules. Em va encantar, feia tant de temps que el volia visitar que me'n vaig endur un dolç record :) ( i una botella de sorra)
Desprès de passar-nos una bona estona fent el capullo per la sorra, (mai millor dit), vam agafar altre cop "jeep i manta" i cap Tozeur, on hi havia els grans oasis de palmeres, preciós.

Desprès de passar tot l'oasi de palmeres, arribàrem a la Medina de Tozeur, i cap a dinar, que la fam ens matava.
A ben dinat, tocava preparar-se per unes llargues 2 hores en jeep fins arribar als dromedaris, però abans, a mig trajecte, tocava para per contemplar el Gran LLac Salat, que estava situat a 10 metres per sota del nivell del mar, això sí, per molt de llac que diguessin que hi havia, allà la calor era matadora!
Desprès d'aquesta parada, tocava passar una hora horrible a dalt del jeep, ja que l'aire era insuficient, i fins que no van baixar les finestres, no si va estar a gust, tot i això, feia molta calor aquell dia.

I cap a les sis de la tarda aproximadament, arribàrem a prop de Douz, on hi havia un tancat per a pujar a lloms de dromedari. Una experiència única, s'ha de dir, però un tant sapastre ja que em va tocar el dromedari petit, el més juganer i més independent de la colla, vaja tot un percal.
En quant es va acabar el passeig d'hora llarga amb dromedari, vam anar direcció cap a Douz, per allotjar-nos en un hotel, on si estava de mor, i corria un airet la mar de suau. I quan arribava la posta de sol, es podien aconseguir unes vistes, i uns paisatges dels deserts i dels jardins de l'hotel, com aquestes...

I l'endemà, desprès de només dormir unes dues horetes, tocava matinar i altre cop agafar el jeep, (pá'variar), i cap a les cases troglodites (Matmata).

Desprès de contemplar la vida d'aquesta gent, i de veure un camell de lo més remenudet, i que pel seu darrera treguessin el cap una centena de cabretes, vam anar cap a Gabes, al Souk el Jara.

Un cop arribem a Gabes, ens deixen passejar pel mercat de la ciutat, on hi podíem trobar de tot i més :)

Un cop finalitzada la hora de visita per Gabes, tocava la retirada a la ciutat de l'Sfax, on ens allotjariem en un hotel de 4* i amb unes vistes veïnals esplendidesa, sobretot les de la sortida del sol.

Desprès de descansar en un hotel com deu mana, però amb alguns inconvenients per culpa d'algun companys de classe, tocava altre cop matinar, per anar a visitar El Jem, una ciutat on es conservaven unes runes d'un coliseu Romà amb millor estat que el de la pròpia capital italiana.
Amb una historia magnifica explicada pel guia, i amb unes vistes i paisatges admirables.

Desprès d'aquesta visita, tocava tornar cap a Hammamet, on descansaríem la resta de la jornada, i els dos dies següents, complementa'n la platja amb la piscina i les llargues nits d'alcohol i baralles entre companys, i no per que si, si no que amb motiu.

Desprès de passar-nos dos dies ronronejan per l'hotel, tocava fer l'última visita per Tunísia. Aquest cop tocava anar cap a al museu del Bard, on s'hi podien contemplar els millors mosaics, tant grans com petits. Desprès d'aquesta visita, tocava dinar i anar cap a les runes de la ciutat de Cartago.

Tot seguit, tocava anar cap a una de les ciutats més rica de Tunísia, Sidi Bou Said; on allà, vam aprofitar per acabar de comprar i per passejar entre casses blanques i blaves, i refrescar l'ambient amb un suc de taronja i plàtan.

I com tot, sempre arriba el seu final. Al 8é dia tocava tornar cap a casa, que malgrat tot, s'enyorava.

e.M.briaguesa.

Verano

2008-06-07T10:22:00.000-07:00

Una tarde casi veraniega, en la solana de mi jardín, debajo de ese árbol en proceso de crecimiento, pero ya mayor, té miro. Tu sigues tan campante, para variar, a tú ancha sigues diciendome que me quieres, y pese a eso, yo té sigo la corriente, como si de un juego de niños se tratara.
Te echo de menos, y lo sabes.

Sempre ens quedarà Leponia.
e.M.briaguesa.

2008-05-29T10:53:00.000-07:00

Modernisme barceloní.
Palau de la Música, març '08.

e.M.briaguesa.

Ja n'hi ha prou

2008-05-20T13:38:00.000-07:00

Em costa deixar d'estar, de sentir o de ser. Es ara quan arriba el punt en que s'ha de dir prou, però no puc, bé, no vull, aquest es el problema. Ja fa massa que dura, ho sé, ho saps.

Recordar, no fa mal o si?

Estimar

2008-05-11T11:46:00.000-07:00

Estimar, una necessitat que t'empeny a desitjar, a voler, a ser estimat.

Todo el mundo tiene derecho a ser feliz. Felicidad? No se que entiendo por felicidad. Quiero resolver mis dudas a la pequeñas cuestiones de la vida, empezando por saber que se entiende por felicidad. No se encuentra en los diccionarios ni en las enciclopedias, i aún menos en Internet. A lo mejor la puedes encontrar en un banco a la espera de que llegue tu autobús, o en el cine, quien sabe.
Amar? Quistión sin respuesta. Amar, que palabra más dulce al viento, pero como se interpreta. Yo amo, tu amas... no es tan solo un verbo bien conjugado, tiene más. Los sentimientos incontrolados de querer estar, de querer necesitar a alguien, que también te quiera, y se sienta feliz a tu lado. Quien sabe, quizás tu me entiendas querido diario, pero la verdad, ahora estoy en un mar de palabrejas sin más... no sé que hacer, si decir que si o que no, aún que no sirva para nada, ni para dar amor ni felicidad. Buf, tengo esa necesidad incontrolada de encontrar la felicidad, amando y sintiéndome amada. Esa es la clave, que te lleva a sufrir, no puedo, no puedes decidir los sentimientos, ya los sabes, tu lo sabes. Aveces prefiero renunciar a todo, y dejar pasar el tiempo, dejar de sufrir, desaparecer, recordar que no pasa nada si en algún momento nadie sabe donde estoy, aveces lo prefiero así. Sabes? El problema es saber lo que quieres. Que quiero? Que pregunta más complicada, que quiero? Vamos, la luna, para pedir que no falte, no? Deja me pensar. Quiero... quiero aprender a querer, a quererte. Si tu supieras, querido diario, todo lo que he corrido por el mundo esta vieja desconocida que te escribe, bien, no tan vieja eh. Nada, me parece que por hoy ya has tenido suficientes de reflexiones inmaduras, o no tan inmaduras, tu dirás.

2008-04-28T11:33:00.001-07:00

Potser un somriure ho pot canviar tot...

e.M.briaguesa.

:)

2008-04-27T11:38:00.000-07:00

Potser per que els teus somriures em fan sentir bé, o serà per que ets una de les meves floretes, o la meva "eco", qui sap? Ara, únicament se que tu, que jo, que sense tu, no se qui sóc. Per les nits, tardes i vespres amb tu, per tu, per mi, per que si, i per que no. Per aquella tarda de St. Jordi, sí, aquella tarda en la que vam acabar amb les mans de rascades mil per les roses, o molles per la pluja, o si més no, la tarda que em vas consolar amb les teves abraçades, amb els teus somriures... "Porque eres mi alegria, carajo!"
I ara recordo amb atenció la nit d'ahir.
Sempre amb tu, sempre amb mi.

P.S.: Anna, no sé que passa, que no em deix obrir el teu blog :S
e.M.briaguesa

I diuen que falta aigua..

2008-04-27T02:55:00.000-07:00

I diuen que la manca d'aigua no es superficial.
Doncs a que esperes?
Fonts, camps de golf, de futbol, piscines...
Difícilment solucionaràs algo parlant i parlant, en resum, no
tot han de ser paraules.

e.M.briaguesa.

Ja hi som.

2008-04-26T03:32:00.000-07:00

Decidit, això ja està creat.

Todo, todo se repite. Hasta que llueve, y entonces la más suave y fina capa de agua se lo lleva todo, y todo desaparece. Entonces ya no queda nada, ni el tu ni el yo, ni el te quiero ni el te odio. Llueve y llueve sin cesar, las flores empiezan a sonreir, y entonces el sol empieza a salir. Ya nada, nada se repite. Ahora todo eres tu, ahora todo soy yo. Ahora no te quiero, ahora si te quiero, ¿que juego es este? Quiero escuchar, querio sentir, pero tan solo a ti, tan solo a ti quiero escuchar, tan solo a ti quiero sentir. Tan solo me ensenyaron a amar, pero no a diferenciar, la verdad de la mentira, y ahora vago sin cesar, y ahora ya no sé si llorar o sonreir, ¿que hacer? No jueges, callate y escucha lo que te quiero decir, pero antes cierra los ojos y dime que es lo que ves, y te diré lo que siento yo por ti.